Aquell poema que els 9 anys vaig aprendre a l’escola catalana

Nevada FigueresHi he estat pensant molt. He intentat explicar-vos que en penso sobre els atacs al català i a la nostra cohesió social però  he arribat a la conclusió que ja s’ha  escrit molt aquests darrers dies sobre com ens oprimeix la política neofeixista de l’Estat. Els que em coneixeu ja sabeu que en penso. 

He estat pensant i he recordat els anys a l’escola. A l’escola pública Josep Pallach de Figueres. Recordant entremaliadures i jocs al pati  m’ha passat pel cap un poema que el “profe” ens va fer estudiar. De seguida he rebuscat  les caixes de llibres vells i després de treure molta pols, apunts, exàmens,… SORPRESA, l’he trobat. 

Un petit text, d’un escriptor poc conegut, en català i que l’escola pública, on hi convivíem amics de tots els orígens, vam aprendre.

Continua llegint

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Figueres es mereix més

Fa uns dies vaig assistir com a públic  a la conferència de l’alcalde de Figueres. Hi vaig anar amb l’interés d’escoltar el nostre batlle. Volia assabentar-me de primera mà de la manera com la dreta catalana vol comandar la nostra vila després de 5 anys de mandat i amb l’actual majoria absoluta.

He d’admetre que tenim un “polític” al capdavant de Figueres. Ens va demostrar uns grans dots de comunicació i de control dels ritmes, i també que sap jugar amb la proximitat: va aconseguir fer ben planers els més de 55 minuts d’oratòria. Amb tot això, entenc els elogis que alguns ciutadans li dediquen en les converses i reunions que periòdicament mantinc amb entitats figuerenques.

Continua llegint

Deixa un comentari

Filed under Política Alt Empordà, Política Figueres

El tren i un model coherent de futur

Darrera la defensa de la centralitat de l’estació del tren de Figueres i el seu soterrament hi ha el nostre model de comarca. L’Alt Empordà és una comarca diversa tant en sectors econòmics com en entorns socials i això demana un nivell elevat en la resposta política i una visió global compartida del que volem ser. Requereix un model de planificació territorial que ens permeti seguir un camí útil a les demandes de present i de futur. Per això, defensem el tren soterrat i al centre de  Figueres. L’alternativa a aquest model, és que l’estació de viatgers quedi no soterrada, als afores i no connectada amb Europa per manca de finançament. Un servei més llunyà i més car. Continua llegint

Deixa un comentari

Filed under Política Alt Empordà, Uncategorized

Una generació de lluitadors

El nostre poble ha perdut un altre dels seus referents històrics.  El mes de juny ens va deixar Víctor Torres, Secretari General  de la Generalitat a l’exili, i aquest dissabte ha mort Heribert Barrera, president d’Esquerra Republicana de Catalunya i expresident del Parlament. Un estiu de dol pel nostre país.

En tota societat hi ha persones que no deixen que als altres escriguin la història per ells. Agafen les regnes de la seva vida i trien el camí de la lluita col·lectiva. Una lluita, en aquest cas, per la llibertat del seu país i de la seva gent. Recordant l’esforç d’aquella generació que des de les Joventuts d’Esquerra Republicana passant pel Govern Republicà de la Generalitat de Catalunya, la lluita en contra el feixisme espanyol i acabant a l’exili aguantant la flama de tota una nació i els seus anhels de ser, fa que els catalans d’avui només podem tenir paraules d’elogi al seu sacrifici. Segurament sense aquests gegants, tossuts en no deixar sol el seu país davant la repressió i les adversitats, avui en dia seríem una simple colònia del Regne d’Espanya sense cap possibilitat de llibertat. Una Comunitat Autònoma més, als peus del seu opressor i orfe de qualsevol eina d’alliberament nacional.

Ells varen aconseguir tocar amb la punta dels dits la independència, van patir la pitjor repressió coneguda al segle XX, van veure morir veïns, amics i familiars, van deixar la seva terra amb la Generalitat al cor, van mantenir l’esperança viva de tot un poble i van retornar amb el cap ben alt tot allò que ens varen voler robar.

No els hi podem retreure res aquella generació d’homes i dones que van deixar-se la pell per uns ideals i un país. Només podem homenatjar-los amb el nostre esforç i compromís per continuar la seva lluita. Ells no varen descansar en cap moment i no es van queixar ni arronsar davant les dificultats, sinó al contrari.

Nosaltres hem de fer que el seu sacrifici no sigui en va. Ens hem de fer nostre  la seva lluita, impregnar-nos de la seva força i coratge per poder, algun dia no molt llunyà, mirar-los als ulls havent aconseguit el seu somni, la Independència del nostre poble. L’Estat Català lliure i republicà.

Fem-nos dignes.

 “Per lo que representa la nostra lluita, pels valors universals de la pau, del treball i de la justícia” i acaba “visca la llibertat catalans”

 Lluís Companys i Jover

Des d’Esquerra Alt Empordà, el nostre record i lament, per la pèrdua del molt honorable, Heribert Barrera i Costa. Seguirem la teva lluita per l’alliberament del nostre país.

David Pujol Bret – President d’Esquerra Alt Empordà

Carta al director 28.08.11

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

He decidit fer-me gran i deixeu-me que m’expliqui.

Aquestes últimes setmanes han estat plenes de rumors, comentaris a cau d’orella, reunions a les tantes de la nit i trucades a tota hora, que feien contentes a les companyies de telefonia mòbil.

Ha estat un episodi més de la militància de les JERC. Una més i com sempre una aventura per explicar quan d’aquí uns anys ens trobem alguns companys, en alguna escola de formació o en algun concert. Una batalleta més que cada un, la recordarà a la seva manera. Hi posarem més pa que formatge,  i  per molt diferents que siguin, totes tindran una part de veritat i una altra part de records borrosos.

Fa unes setmanes vaig rebre una trucada. Una trucada d’un bon company de carnet, i de cor em va demanar que em presentés a la màxima responsabilitat que un militant pot assolir internament, i que mereix el màxim orgull i honor. Estic parlant de ser Portaveu Nacional de les JERC. El sol fet que t’ho proposin i que algú, o alguns hagin pensat en tu per encapçalar l’organització juvenil independentista més antiga dels Països Catalans et fa sentir molt afortunat. Pel cap et passen diferents sensacions: reconeixement de feina feta, compromís, responsabilitat…

La veritat és que pensar que pots acabar la teva militància com a Portaveu Nacional et fa molta il·lusió. És un gran sacrifici  assumir aquesta responsabilitat, tant personal com professionalment, però acabar els teus anys de servei al projecte de les JERC en aquest càrrec orgànic és el millor final de cicle que et puguis imaginar.

En aquests moments de canvis, tant polítics com organitzatius, tant nacionals com socials, calen reformes en les eines d’alliberament nacional. Cal reformular la manera d’entendre la militància, de com transmetre uns valors republicans a l’hora de treballar i de fer política, de com crear noves estructures al servei de l’independentisme tant socials, com sindicals o culturals. Políticament ens hem de rearmar ideològicament. Hem de teixir noves complicitats amb la gent de la ceba i tornar a treballar colze a colze amb les associacions de les nostres viles i ciutats.  Hem de tornar a ser generosos amb els enemics interns i intransigents amb els nostres opressors espanyols. Som una colònia d’Espanya i a vegades se’ns oblida. De vegades no veiem més enllà de les nostres trifulgues internes i creem cortines de fum que no ens deixen veure que en el fons estem treballant per un mateix projecte i amb un objectiu final: Per la llibertat del nostre poble.

Un cop dit això i després de donar-hi moltes i moltes voltes, he considerat que en tota aquesta fórmula d’èxit hi falta un ingredient. Falta que alguns fem un pas al costat i d’altres, un pas endavant.

Són nous temps i hem d’afrontar nous reptes. Per tant, fa falta que gent més jove tiri del carro. Companyes i companys que agafin el relleu de la feina feta, que recullin l’experiència acumulada de tants i tants anys i que analitzin els errors del passat per no tornar-los a cometre en un futur. Com diuen: dels errors se n’aprèn i l’experiència és un grau.

Crec que és l’hora que una nova fornada de joves independentistes treballi a primera línia, enfortint els projectes locals per tenir èxit a nivell nacional. Un compromís renovat 24 hores al dia, 365 dies a l’any, i tants anys com facin falta fins aconseguir la llibertat del nostre país.

Com sempre a mi em trobareu en alguna trinxera. Segurament entre la Jonquera i Bàscara o entre Cadaqués i Lladó. Concretament, acabant la meva militància fent allò que n’estic més orgullós: treballant a la secció local de Figueres. Em trobareu a algun carrer de la comarca encartellant alguna nit de barraques servint un parell de cubates, a un parell de mosses, mentre sona de fons  l’Empordà de Sopa de Cabra.

Gerard, Oriol i la resta companyes i companys: Ànims, coratge i orgull!

 

1 comentari

Filed under Uncategorized

L’última pàgina del llibre

Ara ja ha passat un mes. L’estiu s’acaba i el ritme del país, dels companys i dels amics ha tornat a la normalitat. En canvi el meu ritme és com sempre, un “Dragon Khan” amb totes les seves conseqüències però sense parades ni control de velocitat. No em queixo pas, ja que si no tingués una vida així no seria la meva ni seria jo mateix. Però ara tinc la sensació que he de posar el fre de mà i fer una parada. Aquesta primera estació m’ha de servir per obrir un nou camí, una nova ruta, una nova manera de viure, en resum, un nou projecte personal. Ara bé, no vull començar aquesta nova aventura sense escriure les últimes línies i col·locar el punt i final del meu llibre particular, que avui deixo enrere.

Com en tota bona novel.la el final sempre ha de ser intrigant, sorprenent i amb molta força. El meu ho ha estat. M’ha significat un resum d’aquest últims 13 anys. Com us ho descriuria per no allargar-me sense deixar-me cap detall… Ha estat com aquell que veu passar la seva vida per davant, en flaixos d’imatges a la velocitat de la llum amb tota la intensitat emocional possible, quan veu que se li escorre la vida entre els dits. Sé que és una descripció contundent però és la millor manera que he trobat per descriure el que he sentit aquestes últimes setmanes.

El dia que vaig fer oficial la meva renúncia a les responsabilitats que exercia a l’estructura nacional va començar aquesta pàgina. Ho vaig fer de la millor manera, en el lloc perfecte i amb la gent que volia tenir el meu voltant. Sóc del nord del país. I tot va començar allà però volia acabar en un dels territoris de la nació on he aprés més sobre el significat de la nostra lluita. A València. Allà, al sud, començà l’ última pàgina del llibre. Després de l’increïble arròs del pare de l’Anna Peña, he estat gaudint de la companyia de moltes persones que han estat importants a la meva vida. Des de capbussades en alguna piscina a la Catalunya Central, passant per llargues nits de converses a la platja de Sant Pere Pescador amb companyes i companys de desenes de racons del país o nits de Miquel del Roig amb amics del Maresme i de Barcelona o escapades a les platges de Mallorca amb quatre mosses increïbles, concerts que acabaven quan el sol ja molestava amb els amics de tota la vida, trobades a les platges de Llançà rient i descobrint secrets dels  incansables indepes empordanesos o visites d’amigues i amics a la capital del nord del Principat per fer whiskys mestres arreglàvem el món. I quan tot sembla que no podia anar millor, alguns personatges d’aquest país se’ls va acudir que no hi havia prou amb una abraçada per tancar aquesta última etapa del tour.

Mai hagués pensat que en una nit poguessin passar tantes coses, pogués sentir tants sentiments i pogués plorar tant. Quan l’agost sembla encarrilar-se com el millor de tots els anys, vaig descobrir que sí, era el millor de molts. Dissabte 14 anava confiat que realitzava una xerrada a Hostalric sobre l’últim projecte de les CCGG. Arribant en el lloc del delicte ens varen assentar al fons de la carpa i ens varen enxufar un vídeo per iniciar la xerrada, o almenys era el que jo creia. De cop i volta el tema es va complicar fins el punt que dos grans amics varen començar a fer de presentadors i a connectar en viles i ciutats dels PPCC. En aquestes connexions totes i tots varen comentar moments que hem passat junts. És a dir, en pocs moments vaig passar de ser un ponent d’una xerrada, a ser un espectador d’un muntatge que el protagonista era tot el que hem compartit i viscut aquest anys. Quan tot va acabar, admetent que alguna que altra llàgrima vaig notar que em queia per la galta, vaig trobar-me un nombrós grup de joves, i no tant joves, d’arreu de la nació drets i aplaudint. En aquell moment vaig descobrir que tinc molta sort. Sí, sort. Després de tot plegat, els quilòmetres, les nits perdudes en algun carrer encartellant, de les llargues reunions, de les fortes discussions, dels mals moments i bons, de les decepcions, dels errors comesos i deixar un dels projectes més difícils i a l’hora més emocionants que he pogut realitzar mai, la gestió territorial, em quedava allò. Em quedava l’estimació i el respecte d’una sèrie d’amigues i amics, d’arreu del nostre territori nacional, que l’únic que totes i tots teníem en comú era un carnet roig que portem a la butxaca. Aquella nit varen passar mil coses (moltes les podeu veure a les fotos del facebook…)però em quedo amb una. Algú un dia em va dir que la política eren sentiments, confiança i persones. Doncs aquella nit m’ho van fer recordar i crec que és el millor regal que hem podien fer. Si us sóc sincer aquest dies he intentat gravar en detall tota aquella nit i espero no oblidar-la mai.

La pregunta següent és: i ara què? Doncs ara…, deixeu-me dir un tòpic, tot està per fer i  tot és possible.  Tant en l’àmbit personal, el professional com el polític. Aquestes últimes setmanes he tornat a viure la militància de base, en tots els sentits. És gratificant veure com un projecte que 4 varem arribar a somiar un dia ara és realitat i que a més a més els valors no han canviat. Només tinc clar que com sempre estaré al servei de les JERC, primer de la meva secció local, comarcal i regional. Ara bé, sent conscient que ara és la nova fornada qui lidera l’organització i que el meu rol dintre les CCGG és d’ajuda i acompanyament.

Les últimes línies d’aquest llibre només poden acabar donant les gràcies. 13 anys en aquest projecte ha significat que mitja vida l’he passada sota unes sigles. Sóc com sóc gràcies a totes les persones que m’he anat creuant. He anat creixent gràcies a totes les experiències que he viscut, tant bones i també dolentes. Segurament alguns quan han vist aquest post al blog han pogut pensar que parlaria d’altres temes i que seria plantejat amb un altre to. La veritat és que ho podia haver fet però seria injust i no crec que calgui. Com he dit, he arribat fins avui gràcies a les coses bones i a les dolentes, assumint que res és fàcil i que el camí està ple de sotracs però totes aquestes experiències ens forgen i sempre tenen una part positiva o constructiva que ens fan aprendre. Tampoc he volgut parlar de persones ja que també crec que és injust. Podria elevar molta gent, me’n deixaria molts, i enfonsar-ne d’altres però no aportaria res, ni canviaria res. Opinar sobre les persones i els seus errors és una reflexió massa personal i gens parcial. No ens ajuda a ser millors. Com em va dir un amic gironí “la veritat és un mirall trencat en mil trossos i sense la suma de tots ells no la tindrem completa”.

Per tant, només puc donar les gràcies. Ha estat una escola constant que m’ha fet canviar i millorar. Aprendre dels encerts i els errors de les companyes i companys ha estat el més important que em podia passar. Espero que algun dia pugui tornar tot el que m’han donat.

Merci a totes i a tots. Ha estat un plaer.

Ens continuarem trobant a la “trinxera”, al servei del poble i lluitant des de l’Esquerra Nacional per un país més just, més solidari i més lliure.

1 comentari

Filed under Uncategorized

Un nou estatus quo.

La veritat és que la qüestió de la crisis és un tema tant complex i amb tantes derivades, que parlar sobre ella em fa rumiar que no tinc prou capacitat técnica per trobar respostes o solucions. Ara bé, sí que puc opinar. El primer escull és l’estructura social, institucional, política i econòmica que ens han creat ens els últims anys. El sistema en què vivim. Una presó, de brillants i or, però en definitiva una presó. Tot embolcallat de bones paraules com llibertat, democràcia i drets socials. Això sí, comandat pels mateixos de sempre. Aquells que un dia és van nomenar reialesa, eclesiastics, feudals, burgesos, franquistes o ara lobbys. El nom té poca importància però tots tendeixen a tenir els mateixos dos vicis: oprimir el poble i omplir-se les butxaques gràcies a l’esforç del poble. Hem estat i som titelles de la seva voluntat. La història és sàvia i ens ensenya que en alguns moments quan el sistema està corcat, el poble ha reaccionat per intentar trencar els barrots i avançar.

Ara, és un d’aquest moments on el sistema està corcat. Podrit per falta de valors ètics, per falta de compromís social i per falta d’igualtat entre les persones. No vull marxar lluny de casa per parlar de la crisis del sistema. Aquí, als Països Catalans la nostra presó creada a costa de la nostra sang té nom i cognoms: Se’n diu Estat Espanyol. No sóc ingenu ni vull ser hipòcrita i pensar que tots els mals venen només per culpa d’Espanya però a casa nostra ells han estat durant 300 anys manant i decidint que era el millor pels ciutadans d’aquest territori. Alguna responsabilitat tindran del col·lapse actual. Quan em refereixo a l’Estat Espanyol penso en les 400 grans famílies catalanes, els seus subordinats imputats socialistes i convergents. Penso en La Caixa i Caja Madrid, penso en la nostra gàbia particular anomenada autonomia, penso en Endesa o Adif o Repsol o Telefònica, en el govern espanyol. Penso en els sindicats majoritaris i penso en els grans grups de comunicació com Prisa, Godó o Mediapro. Penso en els ex-franquistes del Tribunal Constitucional. Podria anar seguint. La llista seria molt llarga. Tots són còmplices, per activa o per passiva, del drama actual.

El que em sembla més paradoxal és veure com ara aquells que ens han ficat en aquest forat ara ens donen solucions. Solucions que, casualment són només encarades al poble. Baixada de pensions, acomiadaments, retallada de sous, retallada de drets socials, retallada de prestacions, retallada en sanitat, retallada en educació… I em pregunto, i ells què? Doncs ells res. Cauen les línies elèctriques a Catalunya per quatre volves de neu i aquí no passa res. El sistema financer escanya a les mitjanes i petites empreses i no mouen ni un dit. Els grans tòtems de la sociovergencia roben els diners de tot un país i circulen impunes pels carrers de les nostre viles. Les grans empreses que s’han enriquit a costa del treball de dones i homes pobres d’altres països ara creuen que la immigració fa nosa pel progrés. Els tertulians i periodistes que defensaven l’estatus quo ara ens donen lliçons. El que encara no entenc es com no els hi cau la cara de vergonya.

Com he dit el principi, quan el sistema està podrit, l’únic que ens queda és el poble. El sistema espanyol ens ha portat fins aquí. Ens toca a nosaltres agafar la paella pel mànec. Hem de ser valents. Hem de mirar els ulls a tota aquesta colla i dir prou. Plantegem seriosament fer un tancament de caixes. Sortim al carrer massivament reclamant un nou estatus quo, una República Catalana. Anem a les urnes a proclamar la nostra independència. Nacionalitzem el sector energètic. Creem un sistema de serveis socials universal sense exclusions. Fem una aposta clara pels productes de casa nostra i per les empreses de regim català. Enfortim un sistema educatiu i universitari fort i competitiu reconegut a nivell internacional. Deixem al marge el marcat espanyol i treballem per teixir una xarxa mercantil amb els mercats internacionals. Hem de tenir intel·lectuals lliures de ment i valents per plantejar nous horitzons. Tornem a crear una sistema de valors tant nostre que recull l’esforç, el compromís amb el país, el treball constant, la igualtat entre les persones, oberts al desconegut, l’autocrítica, de lluita cultural, no defallir en els mals moments… Alguns pensen que les utopies no són possibles i és somiar truites.  El que és somiar truites és pensar que ens en sortirem sense una revolta, només ficant pedaços.

Al menys jo no baixaré el cap i no em quedaré a casa mestres tinguem 600.000 aturats. El poble té capacitat de pivotar un nou procés. Un procés fundacional d’un nou sistema de llibertat i d’igualtat. Si no fem res ells guanyen i nosaltres perdem. Està a les nostres mans el nostre futur. Trenquem junts els barrots i comencem a caminar.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized